Abans de centrar-nos en l’anàlisi de les falles, voldríem fer alguna reflexió general. Les falles infantils de secció Especial dels últims anys han aconseguit un altíssim nivell de confecció, modelatge, pintura i acabat, convertint algunes d’elles en autèntiques obres d’art. No obstant això, pareix que moltes d’estes falles van dirigides a impressionar els adults, més que a captivar a qui ha de ser el seu públic: els xiquets. Trobem a faltar una evolució, no ja estètica, sinó de temàtica i guió, i una maduresa que les acoste a aquells xiquets no tan xicotets, els que tenen entre 8 i 12 anys, que ja comencen a plantejar-se preguntes importants. Per a finalitzar, un temor: l’any que ve assistirem a l’impacte de la crisi en les falles i molts advertixen que el primer afectat serà el monument. Molt ens temem que el pitjor parat siga l’infantil. Des d’ací demanem un esforç perquè açò no ocórrega.

La guanyadora (Convent de Jerusalem-M.Marzal): És d’agrair que es premie una estètica diferent, que no busque el preciosisme i sí l’enginy. Pintada amb colors molt alegres, la qual cosa unit a un guió senzill i unitari (un dia de guarderia) dóna lloc a una falla divertidíssima, visual al 100% i molt agradable de vore.

La nostra favorita (Exposició-M.Mascó): Joan S. Blanch està un escaló per damunt dels altres i no era fàcil seguir després de la mítica falla de 2008. Són falles diferents, que busquen aportar alguna cosa nova a l’espectador, fugint dels estereotips típics de la falla infantil clàssica. Permet disfrutar a pares i fills junts, descobrint personatges i històries. Per a nosaltres fou la injusta perdedora.

Les altres d’especial (Sueca-Literat Azorín, Almirall Cadarso…) van ser exemples vius de les falles dels últims anys, perfectament modelades i pintades, plenes de xicotets detalls, enginyoses i amb volums molt ben distribuïts. De la falla de Nou Campanar, dir que és una falla massa densa. Tal vegada l’excessiva acumulació de figures i ninots feia difícil apreciar la pròpia falla. I això que era una falla molt ben construïda i pintada. La falla de Regne de València-Duc de Calàbria no sols comptava amb el ninot indultat (meravellós en la seua realització, ple de tendresa i compromís) sinó que, en si era un bonic exercici de reflexió sobre el contrast entre el primer món (faller) i el tercer (Àfrica).

La de la Plaça de l’Ajuntament: Ceballos i Sanabria conformen una parella que no deixa de créixer com a artistes fallers. La seua falla sobre l’Exposició Regional de 1909 ha sigut tota una troballa, no sols per la seua temàtica, sinó pels propis ninots i estructura. Han convertit la falla infantil consistorial en una “falla visible”. També són autors de la falla infantil de Ceramista Ros, sobre els drets dels xiquets. Es tractava d’una falla senzilla però bonica, atractiva per les seues figures i plena de missatge. Un encert més.

La nostra debilitat: Mossén Sorell-Corona. La falla infantil d’Anna Ruiz mereix estudi a banda. “La falla de les sardines” no va deixar indiferent a ningú, aprofundint en les emocions dels xiquets-actors en els moments previs a la funció teatral. Amb això, explora la relació entre actor i espectador i, per extensió, entre la falla i el seu visitador. Són falles que tracten de dir-nos coses diferents, de suscitar alguna cosa en el nostre interior i sempre amb una estètica diferent. És nova al mateix temps que molt treballada. Falles necessàries per a fer créixer i madurar a la festa, glopades d’aire fresc. Digna successora de l’art de son pare, el senyor Alfredo Ruiz.