Tots els anys apareixen als cadafals fallers referents al seté art, el cinema. És una característica continua de la plàstica fallera. Els caps dels germans Marx estan cremats i recremats dins la història de les falles. Molts han sigut també els lemes de falles consagrades que han fet referència a pel·lícules del moment. Els Óscars de Hollywood tampoc no es salven de la crema: any rere any es repetixen les estatuetes daurades per donar joc a satiritzar amb les produccions cinematogràfiques. Això és una realitat des de fa dècades.

Però el que també és cert és que les falles han tancat les portes a la interacció entre el món del cinema i les falles, tot i que tenen molts punts en comú. Els directors i guionistes de cinema podrien haver sigut excel·lents dissenyadors de falles. I la festa no s’ha mostrat interessada mai per involucrar a gent del cinema, mentres que sí que ho ha fet amb pintors, escultors i il·lustradors (valencians o no) que han participat en alguna ocasió en la construcció d’una falla.

Com seria una falla infantil de Tim Burton? Segurament una magnífica aventura plena de colors fantàstics, d‘escenografies impossibles i de personatges increïbles que agradarien tant als xiquets com als majors. I com seria una falla de la directora Isabel Coixet? Reflexiva, nostàlgica, sentimental… I una falla de Guillermo Fesser? Segurament seria divertida, satírica i un tant surrealista. Ens quedarem amb les ganes de vore-les. L’única aproximació que fan els fallers, artesans i guionistes per acostar el cinema a la Ciutat de l’Artista Faller és imitar temàtiques de pel·lícules Disney (la falla municipal gran de 2008 estarà bassada en Aladín), agarrar títols de pel·lícules famoses per donar sentit als ninots de sempre, i presentar algun que altre ninot entranyable a l’exposició del ninot per tal de sensibilitzar els espectadors.

Les falles passades la meua comissió, Mossén Sorell-Corona, plantà el cadafal “Història d’una Mamella”. I ara reflexionava al voltant d’ell, passats uns mesos de la cremà. Amb un llibre que hem editat en col·laboració amb l’Ajuntament de València titulat “Berlanga: fallas de celuloide”, m’adone que el significat d’esta falla és molt més transcendent del que tenia en ment quan estava plantada. Ha sigut la primera vegada que el consistori ha tingut una iniciativa cultural relacionada amb la plantà i concepció d’un monument faller en concret. Motius hi haurà.

I és que les falles tenen molt de Luis García Berlanga. I sembla que ningú s’havia parat a pensar-ho durant tot este temps. Quan el director, acompanyat de l’escriptor Manuel Vicent, decidiren presentar un projecte a la falla municipal, allà per l’any 1987, van ser rebutjats, precisament en l’època en que el partit socialista governà la ciutat, i quan es plantaren algunes de les falles més originals, crítiques i divertides de la història de la “plaça gran” de València. En canvi, un projecte tan boig, bròfec i faller com el de plantar una mamella gegant de la que xuplarem tots, i que podria contindre al seu interior una sala d’espectacles sexuals, o bé un un museu, o bé mil històries… es va quedar en projecte.

La falla Mossén Sorell-Corona ho recuperà, ho va transformar, amb la col·laboració del mateix Berlanga, que aportà noves idees. I, per qüestions de la rellevància que tindria el monument, l’equip de treball optà perquè aquella falla quedara transformada en un homenatge al mestre del cinema. I és que les falles també poden ser homenatges. Les falles també poder prescindir del ninots. Les falles també poden deixar de parlar de les històries de sempre, del “egofallerisme”, i poden acostar-se al món de les idees accesibles per als no-fallers. Les falles també poden ser una fotografia, una icona que impacte pel carrer. I poden ser pel·lícules. Perquè les falles són art, i poden adaptar-se als temps i a les noves formes d’expressió.

Ara, amb les fotografies i els records a la prestatgeria, només queda esperar que esta participació no siga l’última. Que les falles amb ganes de plantar falles contemporànies i originals, es dirigisquen als actuals directors de cinema, als guionistes, als joves estudiants de comunicació audiovisual que són capaços de crear curtmetratges que, amb il·lusió d’aportar idees a la festa, podrien adoptar perfectament la forma d’una falla.