No s’havia acomiadat, però tampoc hi havia cap comissió que el deixara plantar. I ho havia intentat. «Les falles estan en decadència i han deixat a banda l’interés per innovar; hui en dia només queda el treball que fa Anna Ruiz en la falla Corona», explica Alberto, un jove estudiant de Filosofia. Plantà en 2007 la falla Plaça Rojas Clemente, amb només 17 anys d’edat. En 2011 tornarà a les falles de la mà de la comissió Vidal de Canyelles – Sánchez Coello, una falla que confia en ell plenament. «He pogut comprovar que els fallers estan molt il·lusionats amb el projecte», comenta dies després d’haver presentat un sintètic i sorprenent esbós.

Molt ha canviat la inspiració d’Alberto Ferrer en només tres anys. Adés va fer una falla d’estructura convencional, que renovava en la plàstica per a fer crítiques intrínseques a la festa fallera. Hui, molt més crescut, parlarà de problemes existencials que afecten tots els éssers humans, i també a la pròpia festa. La falla, que serà de línies molt simples i ocuparà tota l’encreuada de la comissió del marítim, segurament es convertirà en una de les més cridaneres de 2011, optant al premi de Falles Innovadores i Experimentals. En qüestió de mesos donarà a conéixer el projecte al detall.  No obstant, Ferrer encara té en l’aire la possibilitat de plantar per a alguna comissió el pròxim exercici.

Les opinions d’Alberto Ferrer respecte a la festa fallera generen polèmica, però ell es mostra molt sincer; «actualment la nomenada innovació de les falles està en mans de quatre estafadors, que vénen que són innovadors sense ser-ho, perquè ser innovador no consistix en fer figures blanques, sinó que és  qüestió de transmetre coses noves al públic». Quan va plantar la primera i última vegada Alberto va ser criticat pels fallers per utilitzar tècniques poc ortodoxes (com acabar una figura amb embolcalls de caramels). Hui ho explica. «Jo no vaig a fer falles de refregits per a demostrar res, i sé fer perfectament el que ells voldrien que fera, però el problema és que jo vull fer les coses al meu estil».

Un estil, per cert, que principalment té un referent: la trajectòria de l’artista Alfredo Ruiz. «Per a mi Alfredo és enorme, i jo estaria a anys llum d’ell, si se’m vol comparar. Tal volta tenim en comú moltes coses, sobretot el fet de concebre la falla com una visió d’allò més personal». En canvi, també assenyala grans diferències. «Jo hui en dia em veig amb la necessitat de ficar ninots per a expressar les coses que vull dir; m’agrada expressar molt de contingut en poc continent, però els ninots els considere necessaris a les meues idees».

LA INFANTIL, TAMBÉ DE FERRER

Alberto Ferrer debutarà també plantant la falla infantil de Vidal de Canyelles. Un vessant en el que habitualment no pensa, perquè les falles infantils opten per mostrar un món alegre i divertit, lluny de la concepció que té Ferrer de les coses, tal volta pessimista i transcendent. No obstant, s’arrisca amb el repte de fer una falla per a xiquets per primera vegada en la seua, tot siga dit, curta carrera professional.