Ja han passat tres mesos des de la cremà, i a poc a poc la maquinària fallera es posa en marxa per a afrontar l’exercici 2009/2010. Des de fa algunes setmanes, les comissions han començat a desvelar els projectes amb què competiran el pròxim mes de març i tots els malalts de falles comencem a tindre una idea del que es veurà al carrer.

Els pocs esbossos presentats pareixen confirmar una tendència que ja havíem notat en els passats exercicis: la firma Santaeulalia causa furor, i molts artesans fallers  se serviran dels seus dibuixos per a plantar falla. Són els avantatges del suro blanc. Pensàvem que la introducció d’este material, abaratint els costos i facilitant el procés d’elaboració, permetria potenciar la creativitat dels artistes, privilegiant les falles d’autor. Res més lluny de la realitat: el suro també ha facilitat el refregit, amb l’avantatge que permet reproduir una mateixa figura a diferents grandàries.

El refregit digital és la falla del present i, pel que pareix, del futur. Només unes poques privilegiades es poden permetre una falla original, modelada exclusivament per a l’ocasió. En realitat açò no és nou. El refregit ha existit sempre, però la possibilitat de modificar la grandària de la figura original suposa una novetat important. En tot cas, el que més crida l’atenció en els esbossos presentats fins ara, no és l’abundància de refregits, que ja esperàvem, sinó la santaeulalització (perdonen el terme) dels monuments. L’any passat en la secció especial tres falles provenien de la factoria Santaeulalia, a més de la municipal. I enguany la factoria s’estén cap a les seccions inferiors.

Fins al moment, tres dels projectes presentats  porten la cobejada firma. Es tracta de les falles Cadis-Els Centelles, firmada per Carlos Carsí; Cristòfor Sorní-Mestre Martín, de l’artista Javier Igualada; i Els Lleons – Poeta Mas i Ros, de Federico Contreras. A més, la figura central d’esta última serà el mateix ninot que Pedro Santaeulalia va presentar a l’exposició del ninot d’Alacant per la foguera Sèneca-Autobusos . Ninot que, per cert, lleugerament modificat, formava part d’una de les escenes de la falla de la Plaça del Pilar de l’últim any.

Per descomptat, saben traure profit dels seus projectes. Des de fa alguns anys, comercialitzen figuretes de resina dissenyades per Alejandro Santaeulalia, que este passat exercici es van convertir en falla (Mestre Gozalbo-Comte d’Altea). La falla Cadis-Els Centelles en 2010 farà un pas més: no sols la figura central serà una d’estes figuretes, sinó que tots els seus ninots van ser originàriament figures decoratives.

Fins a quin punt és bo per a la festa aquesta homogeneïtzació dels monuments? I anant inclús més lluny: fins a quin punt es pot tolerar el refregit? Hi ha molts dibuixants a  València amb talent, i molts artistes disposats a elaborar falles originals. Alguns comencen a obrir-se camí en les falles infantils, amb molt d’èxit. Prova d’això és la renovació que han patit en els últims anys les infantils, on la purpurina ja no ven. Veure sempre el mateix cansa. Les comissions han d’aprendre a valorar l’originalitat i creativitat de cada un dels monuments, i no sols els metres cúbics de suro. Hi ha vida més enllà de Santaeulalia.